Fent repàs per carpetes de l'ordinador, m'he trobat unes redaccions que van escriure al 2006 els meus alumnes, sobre tradicions a Vilafranca. Moltes d'estes han desaparegut, però crec, cal replegar-les per tal de tindre una memòria dels costums i tradicions que a poc a poc s'han anat perdent o modificant.
Des d'aci vull convidar a la gent que vulga, a enviar-me al correu tradicions o costums de Vilafranca i seran publicades al blog.
EL SOLISPASSERO PERDUT
Hi havia una vegada, en un poble molt menut que estava a zona més, més alta de les muntanyes, més al nord de la Comunitat Valenciana
En aquest poble, cada any, per Pasqua més o menys, se celebrava una festa molt tradicional que es deia La Solispassa.
Totes les cases del poble tenien les portes obertes i els esperaven. Quan arribava el capellà, si la porta estava oberta, beneïa la casa amb l’aigua beneïda, li tirava un grapat de serradures a la porta i la gent de la casa li donava ous.
Mentre tot açò ocorria, els xiquets cantaven:
“OUS I DINERS
QUE EL RETÓ NO DIRÀ RES”
En moltes ocasions, s’aprofitava per cantar cançons un poc tebieses:
OUS A LA FINESTRA
GARROTADES A LA MESTRA
OUS AL CAMPANÀ
GARROTADES A L’ESCOLÀ.
Però si la porta estava tancada, tots els xiquets, en la seva maça, colpejaven la porta fins obrir-la. D’aquesta forma, no podia quedar cap casa sense beneí.
Pepo era un xiquet que volia participar en aquesta festa i son pare li va fer una maça perquè poguera participar. Era una maça xicoteta i molt bonica.
Com Pepo era menut, sa mare li va dir:
- Pepo, ves a la festa, però com eres menudet, quan arribes a la plaça crida al pare, que està treballant i et replegarà.
Però Pepo, no volia ser menut i quan va arribar a la plaça, va cavil·lar:
Com m’he de quedar ací, si jo ja soc gran? Seguiré tota la festa i tombaré totes les portes del poble que estiguen tancades. Jo tinc més força que ningú!
Tota la comitiva caminava i caminava per totes les ravals del poble cantant les cançons de la festa:
EL DIMONI S’HA PERDUT
A LA FONT DELA SALUT
HA EIXIT CARA
HA EIXIT CREU
A FONT DE SANT MATEU
I com aquesta moltes més.
Pepo cada vegada estava més i més cansat, i ja no pensava que tenia molta força per trencar totes les portes. Ja quasi ni li quedaven forces ni per carregar la maça.
A poc a poc, s’anava quedant de tota la gent. La maça ja no la podia ni portar al coll, la portava arrastrant per terra. Va començar a plorar perquè es trobava cansat, sol i perdut, més que el dimoni de la cançó.
En allò que va aparèixer un xic més gran i li va dir:
- Vols que t’ajude? Li va agafar la maça i li va donar la mà. El va portar a sa casa i allí va descansar.
Sa mare sols li va dir:
- Un no és gran quan vol, sinó quan ho és.
I Pepo ho va entendre per sempre.
(no tinc el nom de l'autor, si algú ho sap, li agraïria que m'ho féra saber per posar-lo)
Hola Vanesa! Com que trobo que el teu bloc és fantàstic, t'he deixat una petita sorpresa en el meu.
ResponderEliminarSalutacions.
Moltes gràcies Marta. Poso el premi a la pàgina corresponent
ResponderEliminar