El blog en altres llengües/ el blog en otras lenguas:

martes, 23 de julio de 2013

ELS CANVIS DE MERI

Publico la història que presentà Paula als premis Vicent Marçà.

ELS CANVIS DE MERI


Això era una xiqueta que es deia Meri. Ella era de França, allí ella era feliç, però son pare, Sergi, se n'havia d'anar a Castelló a treballar. Però hi havia un problema, i és que sa mare Lisa i Meri, a França estaven molt bé, però se n'havien d'anar. Lisa quan li va dir la notícia a Meri, ella se va enfadar molt, es va quedar molt trista i va preguntar:
  • I on aniré? I els meus amics què? I on estudiaré?
Ella es va enfadar tant que se'n va anar corrents a la casa de la seva millor amiga, que es deia Laia i li va dir:
  • Hola, què tal estàs?
  • Hola, jo estic fatal.
Laia li va dir:
  • Entra i m'ho contes.
Una vegada dins Laia li va preguntar:
  • Què m'has de dir?
I Meri li va respondre:
  • Mira, jo estic ací a França molt bé, el que passa que per coses del meu pare Sergi, que crec que se'n va a treballar a Castelló i també ens hem d'anar ma mare i jo. Jo no estic massa contenta.
  • Per què? - li va preguntar Laia.
  • Perquè mira, jo estic molt agust ací com abans t'he dit. I les meves amistats què? Te trobaré molt a faltar!
I Laia li va dir:
  • Jo aniré a veure't a Castelló. Al principi, quan aplegues allí, al col·legi tardaràs una mica en parlar castellà i també tardaràs en fer amics, però segur que trobaràs amics i t'ho passaràs molt bé. Quan te'n vas?
Meri va respondre:
  • No ho sé, per què?
  • Perquè segur que tots els de la classe i jo te trobarem a faltar, segur que sí.
  • Segur que jo també te trobaré a faltar! Però me'n vaig a sopar que els meus pares estaran preocupats.
Quan Meri va aplegar a casa li va preguntar a sa mare quin dia se n'anaven i li va dir que en una setmana.
Meri li va dir:
  • Val, crec que en una setmana em donarà temps d'acomiadar-me dels companys i de tots i fer la maleta bé i no deixar-me res ací.
Meri li va preguntar a sa mare:
  • I amb aquesta casa què farem?
  • Ací vindrem per Nadal, Pasqua i alguna festa que fem – va respondre sa mare.
Meri va somriure i va dir que bé, li pareixia una bona idea, vindre per Nadal, Pasqua i alguna festa.
Quan va passar la setmana Meri estava trista però a la vegada contenta perquè se n'anava a Castelló i trista perquè s'enyoraria dels seus companys de classe, i pensava si seria molt difícil el castelló. Sergi, son pare li va dir que ell sabia una miqueta de castellà i li va dir que no era molt difícil.
Meri li va dir a sa mare Lisa que on aniria a estudiar i aquesta li va dir que on tenien la casa hi havia un col·legi prop i ella li digué de estava d'acord.
El nou de febrer començava les classes, ella se pensava que anava a ser un dia normal i corrent, igual quue on ella vivia, però no, quan va arribar tot el món la mirava. Ella estava molt trista i quan va aplegar a casa li va dir a sa mare que no entenia res, que volia saber el que deien. Al dia següent una xiqueta anomenada Míriam, una xiqueta molt simpàtica, al pati li va preguntar:
  • Vols jugar amb mi?
I Meri no sabia el que deia i no li va poder respondre. Ella estava impacient per aprendre castellà i poder comunicar-se amb els seus companys de classe. Li va dir a sa mare que l'apuntara a una acadèmia de castellà perquè no sabia res i una xiqueta anomenada Míriam li havia dit coses, el que passava que no l'entenia i no li va poder respondre.
Al dia següent sa mare li va dir que ja estava apuntada a una acadèmia, ells se va ficar contentíssima. Va estar dos mesos estudiant en l'acadèmia i després ja sabia perfectament el castellà. Estava la mar de contenta, ella era molt oberta i Míriam va tornar a dir-li si volia jugar amb ella i aquesta vegda Meri li va dir:
  • Hola Míriam, m'agradaria molt jugar amb tu, ho sent molt pel que va passar el mes passat, que no te vaig dir res. És que no sabia parlar el castellà.
  • No passa res – li va dir Míriam.
  • A què juguem? - va preguntar Meri- Al pillapilla?
  • Què és el pillapilla? - va preguntar Míriam
  • És un joc que consisteix en pillar als altres xiquets, i és molt divertit.
  • Vinga, juguem – va dir Míriam.
Després van vindre més xiquets i li van preguntar a Míriam:
  • Míriam, amb qui jugues?
  • Amb una amiga meua que es diu Meri – va respondre.
  • Quin nom més bonic – va respondre un xiquet – i a què jugueu?
Meri els va dir si volien jugar i van dir que val.
Quan Meri va tornar a casa sa mare li va preguntar com havia anat i ella va dir que genial. Després va cridar a la seva amiga de França que es deia Laia i li va dir que tenia raó i que la trobava a faltar, que ja jugava amb tots els seus amics de Castelló, que eren molt simpàtics i la que més era Míriam.


Paula

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada