El blog en altres llengües/ el blog en otras lenguas:

martes, 13 de enero de 2009

CONTES FANTÀSTICS

Avui volem presentar-vos dos contes que hem escrit durant durant les vacances de Nadal.

LA PEDRA MÀGICA

Hi havia una vegada, un llenyater que passejant pel bosc, es va trobar una pedra. Ell pensava que era normal, però com havia sentit parlar sobre una pedra que curava, la va agafar i se la va guardar. Un dia, la dona del llenyater, va sentir que al bosc hi havia una pedra màgica, li ho va dir al seu home, i aquest va pensar que aquella podia ser la pedra que curava als malalts.
Poc temps després, el seu avi es va posar malalt i com el llenyater sospitava que aquella pedra era màgica, va poder curar a l’avi, i a tots els malalts del bosc. Des d’aleshores ja no hi hagué cap malalt al bosc, fins que un dia, una bruixa malvada va ficar un encantament per a posar malaltes a totes les persones. Quan el llenyater es va assabentar d’allò, li va dir a la seva amiga Antonina, l’àguila, que el portara fins la cabanya d’aquella bruixa. Però abans d’arribar, es va trobar amb un savi que el va informar d’un home que tenia poders i aquest, era l’únic que podia acabar amb l’encanteri de la bruixa.
A l’altre dia, el llenyater es va preparar el menjar i va pujar fins la muntanya on vivia aquell home. Ell li va donar un diamant negre per desfer-se de la bruixa, i així va passar. Quan va arribar a la cabanya de la bruixa i li va tirar el diamant negre, es van acabar tots els seus encanteris.
I com el llenyater encara tenia la pedra màgica, va seguir curant a tots els habitants del bosc que es posaven malalts.
(Ana Ferrero)

ELS NANETS

Resulta que un dia nosaltres, els xiquets de la classe de 3r A, ens vam fer xicotets, xicotets.
Al dia següent vam anar tots a classe i la mestra Vanesa va anar al director per què no hi havia cap xiquet a l’aula. Ho van comentar, però mentre anaven xarrant ens van ficat tots en les taules. Van vindre el director i la mestra, i el director va sentir:
Quina pàgina, Vanesa?
El director va mirar en una lupa i va exclamar:
- S’han convertit en unes formigues!
Vanesa es va tornar boja - I els pares ho deuen saber?- Va preguntar ella-
I aleshores el director va dir:
- Suposo que no, però els ho comentaré demà a migdia.
Al dia següent van cridar als pares, un per un i els pares deien que els seus fills s’havien perdut.
El director els va explicar el que passava i s’ho creien.
A l’altre dia van provar a veure si amb un xarop es passava, però com les xeringuilles eren grans, no van poder. No sabien com fer-ho, i van tindre més de deu idees, però no va funcionar cap.
Els xiquets van haver de quedar-se a casa i sols podien menjar quatre migues de pa al dia. Però finalment van tenir una altra idea, que menjaren molt molt, i van menjar molt i tots es van fer grans i van viure feliços i tranquils.
(Alba Vives)

EL SECRET DE PAU

La història va passar en la població de Vilafranca i més concretament, li va passar a Pau.
Pau era un xiquet molt bo i estudiós, li agradava molt l’esport, però el que més li entusiasmava era llegir llibres, sobretot de misteri.
Cada setmana visitava la biblioteca municipal en busca d’un llibre. Un dia, quan entrà a la biblioteca i després de saludar a Ana i a Laura, que eren les bibliotecàries, es dirigí a la prestatgeria dels llibres de misteri i es va portar una sorpresa, al descobrir que enmig d’un llibre es trobà un pèl de color morat. Aquesta troballa li produí molta curiositat. Pau va sortir de la biblioteca acomiadant-se com tots els dies, però sense comentar res del descobriment. Aquella nit, en compte de llegir, es dedicà a pensar en el que havia vist.
Al dia següent va decidir tornar a la biblioteca. Primer digué a sa mare que aquella nit dormiria a casa del seu amic Miquel, per estudiar. Es preparà la motxilla amb un entrepà, una botella d’aigua, un sac de dormir i una llanterna.
Entrà a la biblioteca, saludà i es ficà enmig de les prestatgeries mirant llibres. A les 8 de la vesprada, la biblioteca es tancà, i com havia segut un dia de molta activitat, Ana i Laura no s’adonaren que Pau no havia eixit. Aquest es menjà l’entrepà i es disposà a passar una llarga nit, es ficà dins del sa i es dormí.
Al cap d’una bona estona, escoltà un soroll que el despertà. Estava un poc espantat i no s’atrevia a moure’s del seu lloc. Allí quiet com estava, va veure passar per davant d’ell un ésser diminut i va decidir mirar que era allò. Arrossegant-se sense fer soroll, mirà i va veure al fons, un gegant amb cara de pocs amics; va tornar cap enrere i decidí esperar-se una estoneta. Al cap d’un ratet, tornà a mirar i al veure que el gegant no estava, decidí anar a investigar que era allò que estava passant. Al passar pel costat de les prestatgeries va veure com els personatges dels contes prenien vida i que aquells llibres que a ell el feien protagonista de les seves aventures, per la nit, en aquest lloc màgic ple de lletres, es convertien en fantàstiques històries reals.
A l’altre dia, aprofitant un moment de molta gent, Pau passà i digué:
-BONA VESPRADA!!- deixà el llibre i tornà a sa casa amb un secret que mai fins hui havia contat.
(Manel Prades)

EL MAS DE LA CANYADA I RUBÉN

Un dia Rubén estava al seu mas i un ocell li va dir:
- Rubén, vine amb mi i et donaré una sorpresa.
I Rubén li va dir:
- Val, aniré amb tu, però com saps el meu nom?
L’ocell li va contestar:
- M’ho han dit les gallines.
L’ocell els va portar a la part de dalt del mas, i Rubén li va preguntar:
- Per què em dus ací?
L’ocell va respondre:
- Per què has de fer una missió.
Rubén va preguntar:
- Quina missió?
L’ocell li va dir:
- Has de salvar el galliner, un rabosot molt astut es vol menjar els ous i les gallines.
Aleshores Rubén, tot sorprés, va entropessar i va caure en terra. Resulta que va entropessar amb una escopeta.
I l’ocell li va dir:
- Saps, la mare naturalesa t’ha deixat una escopeta per a caçar el rabosot.
Resulta que la mare naturalesa li havia dir a un conill que per a caçar el rebosos li havia de tirar un tir a la pota, per després castigar-lo, i per supost, el rabosot volia fer l’emboscada per la nit.
Rubén va preguntar:
- I la mare naturalesa el va sentir.
Va arribar la nit, van sentir uns sorolls per les herbes, Rubén va tirar un tir a la pota. Van cridar al conill, li van dir que li diguera a la mare naturalesa que ja havia caçat al rabosot. La mare naturalesa li va donar una recompensa. La recompensa va ser un tractor Bizzard 85 per a Rubén, i les gallines, cadascuna de les quals, li van donar a Rubén, un ous molt, però que molt grossos, i Rubén es va posar molt content.
Tots els ocells, les egües, les gallines i la gossa estaven molt contents i feliços pel treball que va fer Rubén. Finalment, els amics de l’ocell, el van convidar a una festa i s’ho van passar molt bé.
(Rubén López)

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada